Posem-nos a l’any 150 dC. Un jove de Síria arriba a Esmirna, una de les grans ciutats de l’Imperi Romà. El seu pare és comerciant. Ell no és romà, no és grec de sang, no parla llatí. Però sap recitar l’Ilíada de memòria, construir un discurs en àtic clàssic i citar Tucídides amb la naturalitat amb la qual nosaltres citem un tuit.
Quan obre la boca davant del governador de la província, ningú no li pregunta d’on ve. Perquè ja ho saben: és pepaideumenos, πεπαιδευμένος. Home culte. De dins.
Benvinguts al LinkedIn de l’Antiga Roma.
Homer com a certificat de Bolonya
La paideia (παιδεία) vol dir literalment “criança dels nens”. Però al s. II dC, sota l’Imperi Romà, significava una cosa molt més precisa: el conjunt de sabers, textos i habilitats retòriques que constituïen la cultura grega clàssica. Homer primer. Després els tràgics, Tucídides, Demòstenes. Finalment la retòrica: l’art de parlar en públic, de construir discursos que semblessin esculpits en marbre.
Era un programa d’estudis que trigava anys i costava diners. Però qui l’havia completat obtenia una credencial que valia a Alexandria, a Antioquia, a Cartago i a Roma. En un Imperi multiètnic de 70 milions d’habitants que parlaven desenes de llengues, la paideia era la contrasenya universal de l’elit.
No importava d’on venies. El que importava era si havies après a parlar en el grec del s. V aC, el grec d’Atenes en l’època de Pèricles: un grec que feia cinc-cents anys que ningú no parlava als carrers. Com el llatí medieval a les universitats europees. Com l’anglès avui a les conferències científiques. Sempre hi ha un idioma dels que manen, i aprendre’l és el primer pas per entrar-hi.
El mecanisme de la porta
La paideia no era només un programa educatiu. Era un sistema d’inclusió i exclusió.
D’un costat, els pepaideumenoi (πεπαιδευμένοι): els que havien rebut paideia. Podien jutjar qui era un bon orador, qui tenia arguments sòlids, qui mereixia ser escoltat. Eren la comunitat que definia el que valia.
De l’altre, els idiotai (ἰδιῶται): els que no l’havien rebuda. La paraula no volia dir “estúpid” — volia dir “persona privada”, “qui es queda a casa seva”. L’amateur. El profà. El que pot admirar però no jutjar.
El mecanisme és precís i cruell: els idiotai ni tan sols podien certificar que algú era un bon pepaideumenos. Calia que la validació vengués de dins. El sistema es reproduïa a si mateix.
Filòstrat —un dels nostres millors cronistes del fenomen— ho descriu amb una nitidesa que fa feredat: l’aprovació d’un expert era vàlida; l’aprovació d’un no-expert, invisible.
Sona conegut?
La paradoxa: oberta a tothom, tancada a la majoria
Aquí és on la paideia es torna interessant —i incòmoda.
En teoria, era democràtica. No calia ser romà ni grec: un siríac, un africà, un egipci podien accedir-hi si tenien els recursos i la disciplina. I n’hi havia que ho feien. Llucià de Samòsata, un dels escriptors més brillants del s. II dC, era fill de Síria i escrivia un grec impecable. Àpul·lei, el de L’ase d’or, era africà.
En pràctica, aprendre paideia requeria temps, diners, professors i llocs on estudiar. El fill del pescador de Galilea difícilment podia passar deu anys memoritzant Homer.
La porta estava oberta. Però el pany era car.
I llavors arriba el cristianisme i diu una cosa que no havia dit ningú: que els pescadors de Galilea tenien accés directe a la veritat, sense passar per Homer. Que la paideia no era el camí cap al coneixement — que potser era un obstacle. Que ser idiōtēs podia ser una virtut.
Pau de Tars —un home amb una excel·lent formació hel·lenística, avui diríem un PhD— escriu a la comunitat de Corint: “Sóc un idiōtēs en el parlar, però no en el coneixement.” Ironia socràtica perfecta. La paideia del pescador contra la paideia del filòsof.
El certificat que mai no caduca
Fa dos-cents anys que a Europa tenim universitats modernes. Fa cent que els títols universitaris es van democratitzar. Fa trenta que un MBA americà valia a qualsevol sala de juntes del planeta.
Avui el debat és si un títol de Harvard val més o menys que deu anys d’experiència real. Si un certificat de Google en programació val el mateix que una llicenciatura en informàtica. Si saber fer les preguntes correctes a un model de llengua —prompt engineering— és la nova paideia de l’era de la IA.
El mecanisme és exactament el mateix que al s. II dC: hi ha una contrasenya, hi ha gent que la sap i gent que no, i la gent que la sap decideix qui és de dins i qui és idiōtēs.
El que canvia és la contrasenya. El que no canvia és la porta.
La paideia és part d’una sèrie sobre les tecnologies cognitives: les eines que els humans hem inventat per emmagatzemar, transformar i transmetre pensament. De l’escriptura cuneïforme a la intel·ligència artificial, cada nova tecnologia redistribueix el poder de saber. Sempre hi ha hagut pepaideumenoi i idiotai. La pregunta és on cau la línia.