L’any 1978, quatre cantants caribenys vestits de purpurina van convertir un dels poemes més desgarradors de la Bíblia hebrea en el single més venut de la història del Regne Unit. Rivers of Babylon, de Boney M, va estar set setmanes consecutives al número u, va vendre més de deu milions de còpies i encara avui sona a les ràdios d’estiu sense que gairebé ningú s’aturi a pensar què està cantant.
Perquè el que canta Boney M no és una cançó d’amor ni un himne festiu. És un lament. Concretament, és el Salm 137, escrit fa més de dos mil cinc-cents anys per uns jueus deportats al cor de Mesopotàmia després que Nabucodonosor II arrasés Jerusalem el 587 aC i s’endugués les elits del regne de Judà cap a Babilònia.
“Com cantarem un càntic del Senyor en terra estrangera?”
The urgent questions for God’s people in exile in Babylon are clearly and poignantly expressed in Psalm 137:
By the rivers of Babylon — there we sat down and there we wept when we remembered Zion. On the willows there we hung up our harps.
El poema continua amb una imatge encara més dura: els captors babilonis demanen als deportats que els cantin “alguna de les cançons de Sió” per divertir-se. La resposta dels exiliats és una de les frases més denses de tota la Bíblia hebrea: com podríem cantar un càntic del Senyor en terra estrangera? Les arpes pengen dels salzes, els cants s’aturen, i la memòria de Jerusalem es converteix en l’únic territori que els resta.
La part que Boney M no canta
El que el grup disco va decidir no incloure —i que tampoc no va sobreviure a la versió reggae prèvia dels The Melodians, ni a cap rotació radiofònica— és el final del salm. Després del plor i la nostàlgia, el text fa un gir esfereïdor:
Filla de Babilònia, devastadora, feliç el qui et pagarà el mal que ens has fet! Feliç el qui agafarà els teus infants i els estavellarà contra la roca.
Aquest verset final recorda que el Salm 137 no és un poema de resignació melancòlica, sinó l’expressió d’un dolor i una ràbia que arriben fins a la set de venjança. És literatura d’exili escrita amb el ganivet a la gola, no una postal nostàlgica.
Memòria, identitat i la fàbrica de la Bíblia
El que fa singular el Salm 137 no és només la bellesa del seu lament, sinó la pregunta que el sosté: com es manté la identitat d’un poble quan li han pres la terra, el temple i la llengua del culte? La resposta dels exiliats serà, paradoxalment, una de les operacions culturals més fecundes de la història antiga: a Babilònia es comença a redactar, compilar i editar bona part del que avui anomenem Bíblia hebrea, inclosos els grans relats de creació de Gènesi 1–11, escrits en diàleg —i sovint en polèmica— amb els mites mesopotàmics com l’Enūma Eliš o el poema d’Atrahasis.
L’exili, doncs, no només produeix plor. Produeix llibres.
De Babilònia a la pista de ball
Que un text nascut de la deportació acabi sonant a les discoteques de Hamburg, Nova York i Barcelona té alguna cosa d’irònic i alguna cosa de profundament coherent. La diàspora jueva va portar el Salm 137 al cristianisme primitiu, els rastafaris jamaicans el van reinterpretar com a clam contra “Babilònia” —metàfora de tot poder opressor, des de Roma fins a l’imperi colonial britànic—, i d’aquesta lectura en va sortir la versió reggae dels The Melodians (1970) que vuit anys més tard Frank Farian transformaria en l’èxit global de Boney M.
Cada generació hi ha trobat la seva pròpia Babilònia. Per això, probablement, el poema continua viu: perquè tothom, tard o d’hora, ha hagut de cantar una cançó pròpia en terra estrangera.